Aquest primer tema anomenat: Les pràctiques educatives com a contextos
de desenvolupament: conceptualització de
la psicologia de l’educació. M’ha servit molt per a refrescar els coneixements
ja apressos en el FP d’educació infantil, a més d’haver-los ampliat
considerablement amb les lectures i el treball que realitzarem sobre la teoria ecològica
i Bronfrenbrenner. Que aquest primer
tema tractés sobre totes aquestes teories m’ha fet repensar i recordar el ja aprés
i aprofundir d’una manera més rapida degut a que ja comprenia molts dels
conceptes i a set molt enriquidor per a mi haver pogut ampliar ja que em
resulta molt interessant.
El fet de pensar que ja fa tant de temps que una gran quantitat d’autors
abordaren el desenvolupament del ésser humà i les seves conductes, centrant-se
en l’ensenyament als infants, estudiant-los individualment, cercant estratègies
per a descobrir les seves motivacions, interessos i de quina manera es podien
desenvolupar millor, hagen platejat metodologies i realitzat investigacions pertinents
i que, encara en l’actualitat, no sabem aplicar-les de manera adequada, es un
punt que crec molt important tenir present com a futures mestres, ja que si no
volem caure amb un mal ús de les diferents teories de conducta, tenim que
conèixer-les molt bé i saber en quin context es adequat aplicar-los. I per això
es necessari estudiar-les i comprendre-les bé que era el fi d’aquest primer
tema.
En aquest tema hem pogut veure en primer lloc, les teories conductistes,
les quals es basen amb les influències ambientals. Per a ells l’ambient podia
modelar qualsevol conducta i basaven la seva teoria en “l’estímul-resposta”.
Per això, aplicaven models i estratègies d’intervenció amb un reforç negatiu (càstig)
o un reforç positiu (recompensa) depengen de si la conducta hagués set adequada
o inadequada. Les diferents tècniques s’aplicaven de manera individual que és
un factor molt important ja que cada nen té el seu ritme i les seves
característiques i necessitats. Cal destacar que un mal ús d’aquestes tècniques
pot ser molt negatiu per als infants ja que els determinem les respostes sense
que arribin a reflexionar i raonar el perquè tenen que respondre de manera
adequada, frenant el raonament crític.
En segon lloc, les teories cognitives, es centren més en l’àrea educativa,
basant-se més en els aprenentatges dels nens. Per a ells la interacció es una
part (ademés de l’ambient) molt important per al desenvolupament dels infants. D’aquí
que la interacció dels mestres amb els nens tingui que ser basat en un ambient
de seguretat i confiança que s’aconsegueix mitjançant l’afecte i l’escolta
activa. Dins d’aquesta vessant trobem dos autors molt importants:
Piaget: Aquest afirmava que si coneixíem
el desenvolupament cognitiu del nens i les lleis de l’aprenentatge, la nostra
pràctica educativa s’adaptaria a les necessitats dels infants. En lo referent a
la formació d’esquemes mentals, ell creia que no es podia ensenyar sense
proporcionar elements amb els que el nen pugui experimentar i arribar per si
mateix a l’aprenentatge. Es per aquest motiu que és molt important respectar el
desenvolupament natural del nen, sense crear dissonàncies ja que podrien crear
desinterès, ansietat i preocupació en els nostres alumnes. I d’aquí la importància
de proposar activitats i propostes atractives per a ells.
Vigotsky: Ell creia que el coneixement es desenvolupava mitjançant la
interacció social. La interacció amb la família, les mestres, etc. És el que fa
l’aprenentatge ja que es produeix una activitat mental que li permetrà la
regulació, la transformació del món extern i de la pròpia conducta. Li donava
molta importància al llenguatge ja que és la ferramenta principal per a dur a
terme aquesta interacció.
En tercer lloc i per finalitzar, tenim la teoria ecològica. Aquesta teoria
la hem treballat mitjançant un treball del seu representant més important:
Bronfrenbrenner. Aquest autor es basava en estudiar l’entorn del nens per veure
quins aspectes podien influir en la seva vida i desenvolupament. Amb aquest
treball, hem pogut veure la gran
influència que exerceix tot l’entorn del nen en el seu desenvolupament (tant el
context més proper com el més llunyà). A més, gràcies a l’elaboració dels casos
hem aprés a analitzar tots i cadascun dels entorns que envolten a una persona,
com poden afectar en el seu dia a dia i quines serien les estratègies d’intervenció
necessàries per afavorir la situació o millorar-la.
Per finalitzar, m’agradaria dir que com a professional hem d’entendre
perfectament cada teoria i saber quines són les més adequades segons el context
i la situació per als infants. No devem fer un mal ús d’aquestes perquè ens
donin una falsa sensació de seguretat o control dins de l’aula, tenim que veure
que sempre podem millorar la nostra pràctica educativa i que lo important no és
un control constant dels infants si no de saber-lo aplicar quan sigui necessari
i no durant tota la pràctica educativa amb aquestos. Els nens també tenen dret
a esplaiar-se i a experimentar i a mourer-se
lliurement per a enriquir d’una manera autònoma el seu desenvolupament. D’aquí
que nosaltres com a futures mestres tinguem present que encara que ens
equivoquem en la nostra pràctica educativa sempre tenim que estar dispostes a
millorar i autoevaluar el nostre treball.
