Reflexió Tema 4!

Aquest darrer tema anomenat: Factors interpersonals del procés d’ensenyament-aprenentatge. En aquest, em vist el factors interpersonals, que tenen molt a veure amb les característiques i les interaccions del mestre, així com altres aspectes que analitzarem a continuació.

Les expectatives del mestre

Els mestres creen expectatives i la influencia que té això sobre els alumnes es molt gran, tots em viscut aquesta influencia quan em set alumnes per algun mestres, els quals no érem capaços de arribar a les seves expectatives, sent etiquetat per el docent, convertint-se en una influència negativa per als infants.

L’autor Jussin va classificar les expectatives dels mestres en tres fases:

Primera: Els mestres desenvolupen expectatives que han rebut d’altres persones sobre el rendiment dels alumnes.

Segona: Són les actuacions que el mestre realitza a través de les expectatives que té l’alumne.

Tercera: Són lesa actuacions que el alumne fa en relació a les expectatives que té el mestre.

És molt important que tinguem cura de les expectatives que marquem al nens, hi ha que treballar aquestes de manera individual, reforçant els punts forts de cada nen i tenint en compte els seus interessos i expectatives. I sobretot com a futures mestres no devem caure en l’etiquetació o deixar-nos influir per l’opinió d’altres mestres que coneixen a l’infant i ens donen informacions negatives respecte aquest.

En lo que respecta al context escolar,  com en la teoria de Brofenbrenner,  des de l’escola mai pot fallar les relacions amb les famílies, la coordinació entre l’equip educatiu, confiança entre els alumnes de la mateixa aula i entre les diferents també. 

La personalitat del mestre

Cada mestre té la seva pròpia personalitat i la seva manera de treballar, aspectes que influiran en la seva aula i en els alumnes, d’aquí la importància de  tenir una bona base i tenir seguretat a l’hora d’actuar amb els nens, respectant-los i orientant-los per a afavorir el seu propi desenvolupament. A més és molt important ser professional i no deixar que la nostra vida personal influeixi en la practica del dia a dia.

El rol del mestre

Actualment, el rol del mestre mostra una crisis d’identitat que pateixen el rol i la figura del mestre, ja que no estan definits y fa als mestres insegurs, ja que en el àmbit social, no saben que s’espera d’ells exactament, es creen ambigüitats de rol: per una part la societat demana comprensió i per una altra disciplina quan moltes voltes, fora de l’escola no s’apliquen aquestes conductes. Això crea un gran conflicte, volen que siguin més professionals quan després no hi ha una continuïtat fora del context escolar. 

Reflexió Tema 3!

En aquest tercer tema anomenat: Factors psicològics implicats en l’aprenentatge: Factors intrapersonals del procés d’ensenyament-aprenentatge. En aquest, em aprofundit en lo que són els processos cognitius i afectius.

Processos cognitius

En primer lloc, el concepte de cognició fa referència a l’aptitud dels éssers de processar informació a partir de la percepció, el coneixement adquirit i característiques subjectives que permeten valorar i considerar certs aspectes en detriment d’altres. Per tant, els processos cognitius són aquells processos que ajuden a les persones a crear els seus esquemes mentals. És com el nostre cervell s’encarrega d’organitzar i adequar les diferents informacions i coneixements que se’ns presenten. Dins d’aquestos processos es troben amb l’atenció, memòria i la intel·ligència.

L’atenció

És un procés que incrementa el grau d’activació o d’alerta en el nen, facilitant l’entrada d’informació i la distribució de recursos per el seu processament. Dins d’aquest procés em pogut veure com hi ha diferents teories que l’interpretaven, com les teories conductistes (hi ha una disponibilitat sensorial que els infants posen de manifest mitjançant els gestos gestuals i corporals), les teories del pensament de la informació (es varen basar molt en les teories conductistes) i les orientacions psicomètriques (realitzen test per analitzar els graus d’atenció).

A més, en aquest procés poden trobar quatre factors clau que poden incidir en el desenvolupament d’aquest. Són el següents:

Factors Fisiològics: si els nens es no tenen cobertes totes les seves necessitats fisiològiques, el seu grau d’atenció pot disminuir ja que no es travarà preparat per a concentrar-se i captar atenció. Dins d’aquestos factors poden trobar causes extraescolars, com la fatiga, l’alimentació inadequada, la falta d’hores de son, problemes emocionals... i causes escolars, com una alta exigència en les aules, condicions d’espai per alumne, excés de remor, horaris mal planificats o una metodologia monòtona i rutinària. És molt important que com a futures mestres respectem les necessitats del nens, ja que si aquestes no estan cobertes els nens no poden prendre atenció i concentrar-se, el que no afavoreix en el seu procés d’aprenentatge.

Nivell de desenvolupament del nen: els nens ,és petits tenen una atenció més canviant perquè no poden estar davant d’una mateixa tasca molt de temps (10-15 minuts). Això ocorre perquè estan molt pendents dels estímuls nous, el que fa que les activitats tinguin que estar adequades al seu grau d’atenció ja que si no, no es produeix el desenvolupament. Quan més gran és el nen, més capaç de tenir una atenció sostinguda, ja que és capaç de controlar-la. El llenguatge també els ajuda a regular aquest autocontrol. Es en aquest moment en que ja es pot tenir més flexibilitat en la duració en les activitats, allargant-les quan els veiem totalment concentrats i motivats.

Motivacions i interessos: com a futures mestres, devem intentar captar l’interés dels nens i fer servir el que els motiva per a realitzar els processos d’aprenentatge. Hi ha dos tipus de motivacions: L’extrínseca ( arriba des de fora, des de l’entorn) i l’intrínseca ( des d’un mateix, sorgida dels seus propis interessos).

Diferencies individuals: Aquestes fan que hi hagi diferents tipus d’atenció. Per una banda ens trobem amb dos estils cognitius:

·         L’estil cognitiu-reflexiu: utilitzen blocs d’informació més petits, analitzen molt la informació i es paren molt en els detalls i tenen una major capacitat de concentració.

·         L’estil cognitiu-impulsiu: la seva percepció va d’una forma més global, no s’aturen als detalls i enseguida perden la concentració.

La memòria

La memòria és una facultat que permet a l’ésser humà retindré i recordar fets passats. La paraula també permet denominar al record que es fa o a l’avís que es dona d’alguna cosa ja ocorreguda i a la exposició de fets, dades o motius que es refereixen a una qüestió determinada.

Dins d’aquesta trobem la memòria sensorial (la seva missió es seleccionar els estímuls que arriben), la memòria a curt termini ( aquí es troba també la memòria de treball, té la funció de comprendre les coses) i la memòria a llarg termini, la qual s’aconsegueix una vegada em utilitzat molt la memòria a curt termini i hem fet un esforç per comprendre, s’emmagatzema a llarg plaç. És en aquesta on es trobem els valors, les estructures del llenguatge...

La intel·ligència

La intel·ligència és la capacitat o facultat en major o menor grau de comprensió, d’aprenentatge i de resoldre problemes davant de les adversitats que se li presenten a l’individu. Aquest procés no es pot produir adequadament sense els altres processos abans esmentats. Un fet molt curiós i que em tornat a veure sobre l’ intel·ligència mitjançant la lectura de l’autora Monserrat del Pozo Roselló, ha set la teoria de les intel·ligències múltiples, en la que expliquen que cada persona té unes 8 intel·ligències diferents, les quals podem estar més o menys desenvolupades depenent de cadascú i afirmant que el coneixement d’aquestes vuit intel·ligències és una de les millors ajudes per optimitzar l’educació.

Processos afectius

Aquestos processos fan referència a les reaccions emocionals que demostra una persona quan s’enfronta a les diverses accions i situacions que provenen tant de l’entorn com d’un mateix. Dins d’aquestos processos existeixen dos factors que determinen el desenvolupament d’aquestos:

La personalitat

La personalitat és el que ens defineix com a persones i per això és molt important treballar en aquesta des de que som infants, a través de l’educació emocional. Si la majoria de persones fossin capaços de reconèixer i canalitzar de manera adequada el que senten, s’evitarien molts conflictes i frustracions, ja que mitjançant l’educació emocional podem aprendre a expressar el que sentim d’una manera sana i enriquidora per a nosaltres. D’aquí la importància d’ensenyar als nens des de petits a reconèixer i canalitzar les seves emocions.

La motivació

La motivació pot definir-se com l’enfasis que es descobreix en una persona cap a un determinat mitja de satisfer una necessitat, creant o augmentant amb ell l’impuls necessari per a que posi en moviment aquest acció. És un estat intern que activa, dirigeix i manté la conducta. D’aquí la importància de crear activitats motivadores per als nens. nens.

Reflexió Tema 2!

Aquest segon tema anomenat: Les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual: Processos d’aprenentatge. En aquest, em aprofundit en les teories explicades en el tema anterior, analitzant els diferents processos d’aprenentatge que es produeixen  segons cada teoria.

Em primer lloc, devem analitzar que entenem per aprenentatge, per a mi,  l’aprenentatge és te que concebre com no només l’adquisició d’unes competències  que normalment es transmeten mitjançant l’ estudi sinó que l’ experiència amb l’entorn també és un gran suport a l’hora d’entendre el nostre món, ja que es pren consciència dels aspectes que rodegen a la nostra societat i ens presenta tots els coneixements aplicats al món real. Mitjançant la interacció, l’ exploració, l’ assimilació, la imitació, etc. anem canviant la conducta i els pensaments, el que ens fa adquirir unes actituds, uns procediments i uns conceptes per nosaltres mateixos, creant coneixement.

·         La concepció conductista

Les teories conductistes com ja vaig explicar en la primera reflexió, es basen amb les influencies ambientals. Watson fou el pare d’aquesta teoria que va sorgir en contraposició al psicoanàlisis. Els conductistes creuen que tota resposta es pot explicar per un estímul.

Els conductistes ens exposen quatre aspectes rellevant a l’hora d’aprendre, ja que depengen de la interacció que es faci amb cada un d’aquests, es poden presenciar o no determinades conductes, independentment de que siguin adequades o no. Aquestos determinats son el següents:

Els agents biològics del passat                                         El agents biològics actuals

La historia d’aprenentatge de l’individu                       Les condicions ambientals momentànies

En conseqüència, tot el que rodeja al nen i l’afecta, condicionarà la seva forma d’aprendre. Per tant, els conductistes ofereixen la continuïtat, el reforçament, la pràctica i el control d’estímul com a principis explicatius dels processo que es donen en l’aprenentatge.

Hi ha dos tipus de conductisme:

Condicionament clàssic: El seu màxim representant fou Paulov. L’exemple clar de la seva teoria és La campana i el gos. En aquesta experiment es veu com el gos acaba condicionat per la campana. Tècniques del conductisme clàssic: Exposició amb l’ imaginació, Exposició en viu i dessensibilització sistemàtica.

Condicionament operant: Skinner deia que hi havia certs estímuls que eren diferents, és a dir que no es veien. Tècniques de modificació del condicionament operant: Pas previ a la modificació, la fase de intervenció i la fase de seguiment.

A més, els conductistes consten de certs procediments per controlar i modificar la conducta, la qual es divideix sempre en tres fases: Avaluació, Intervenció i seguiment. Les tècniques són les següents: l’ emmollament, l’ encadenament, el sistema de direcció de conducta mitjançant contracte, el sistema d’economia de fitxes, la sobrecorrecció, el temps fora de reforçament i la tutoria d’un company.

Aquestes tècniques a l’hora d’aplicar-les hi ha que estar segurs que els nens les coneixen, que siguin conscients del que passarà si desenvolupen certes conductes i s’ha d’especificar la resposta del reforç.

En la meva opinió, la concepció conductista no és la que més utilitzaria ja que consideren que els nens només aprenen mitjançant els resultats directes de les influencies de l’ambient. Fet que encara que si que opino que influeix, no és l’únic que intervé en el procés d’aprenentatge dels petits. A més, el conductisme degut a una mala aplicació pot tenir conseqüències nefastes per als nens, molts mestres utilitzen aquestes tècniques sense realment entendre-les , el que fa que es produeixi una mala aplicació i es creïn frustracions i ansietats als nens, com per exemple la exposició en viu en el condicionament clàssic (exposar al nen directament a l’estímul que li provoca por). Encara i així, crec que hi ha certes tècniques que ben aplicades poden tenir efectes molt positius com la dessensibilització sistemàtica ( aproximació de forma gradual al problema). La qüestió per tant, es saber aplicar-les correctament i elegir les més respectuoses amb els nens, sent conscients de que es tenen en compte el seus ritmes. Es per aquest motiu que no hi ha un mètode perfecte a l’hora d’educar, i haurà mètodes que funcionin amb uns i en canvi amb uns altres no. Es per aquest motiu que com a mestres devem intentar proporcionar les condicions d’aprenentatge més adequades i millorar en la nostra pràctica. Un aspecte molt important i que marcava Bandura en la seva teoria de l’aprenentatge social o vicari era que les expectatives que té un mateix son molt importants para aconseguir l’aprenentatge, ja que es un punt de motivació.

·         Els models cognitius

El cognitivisme sorgeix com a resposta de les teories del conductisme. Aquestos diuen que el nen va adquirint coneixement mitjançant les experiències que viu, el que va fent que construeixi el seu propi aprenentatge. En aquest apartat vorem quatre autors: Piaget, Vigotsky, Ausubel i Brunner. A continuació explicaré breument els aspectes que he cregut més importants a l’hora d’ajudar als nens a aconseguir aprendre.

Piaget m’ha fet reflexionar en la importància de tenir en compte el nivell de desenvolupament i els seus coneixements previs abans de transmetre un coneixement, ja que si això no es respecta no es pot fer una adequada estructuració d’aquest i per tant els processos de assimilació i acomodació es veuen afectats per el gran desequilibri que es produeix, creant dissonàncies cognitives que poden crear estrés, frustració i angoixa als infants. Tenim que ser conscients de que com a mestres devem promoure que els propis nens aprenguin, modifiquin i adquireixin els seus propis esquemes i no memoritzant-los ja que no es igual de significatiu. Per això es molt important que el nen sigui conscient del que fa i quin és el motiu per el que ho fa deixant-lo ser el protagonista de la acció i donant al mestre el paper d’orientador, de guia i no de instructor.

Vigotsky ha set un dels autors que ens han fet veure la importància de la interacció social per a l’aprenentatge.  Aquest autor es basa en la zona de desenvolupament proper, que es tracta de la distància que existeix entre el que l’ alumne sap i el que pot arribar a saber. Aquesta distància es on entra la interacció social que no és només amb el mestre sinó que té que ser amb la resta infants de la seva aula i escola perquè es aquesta interacció la que ajuda al nen a adquirir els coneixement. Tot això és per a mi molt important ja que la interacció entre el infants pot ser molt productiva a més que els nens es senten menys pressionats si estan “descobrint” entre ells.

Ausubel és l’autor que ens parla de l’aprenentatge significatiu, recordant-nos que per fer un bon aprenentatge és necessari que les practiques educatives tinguin sentit, que tot el procés estigui clar per als nens per a poder realitzar-ho entenen i enllaçant conceptes. Penso que té molta raó i que no devem de perdre de vista la coherència davant la practica educativa que estiguem desenvolupant per a que els nens puguin arribar a fer un aprenentatge significatiu per a ells.

Brunner ens parla de l’aprenentatge per descobriment, el qual consisteix en investigar i experimentar. Aquest autor també remarca el tenir en compte els coneixements previs de l’alumne ja que el nen te que ser capaç de relacionar el coneixement nous, estructurar-los amb els que ja tingui i crear una nova categoria per el concepte que estigui aprenent. Aquest aprenentatge fomenta la creació d’esquemes i per aquest motiu el nostre paper durant l’aprenentatge té que ser de orientadores, de guia per als nens, deixant que ells construeixin el seu propi aprenentatge i puguin treure les seves pròpies conclusions.

En conclusió, amb aquests quatre autors he recordat i aprofundit en la importància de partir del coneixements previs dels alumnes, a més de deixar-los experimentar i interactuar entre ells per a que puguin crear el seu propi coneixement. No obstant, no devem oblidar en cap moment, que les activitats que posem en practica dins l’aula tinguin coherència i per tant sentit per als nens ja que sinó no tindrà cap tipus de significats per a ells.

Reflexió Tema 1!

Aquest primer tema anomenat: Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament:  conceptualització de la psicologia de l’educació. M’ha servit molt per a refrescar els coneixements ja apressos en el FP d’educació infantil, a més d’haver-los ampliat considerablement amb les lectures i el treball que realitzarem sobre la teoria ecològica i Bronfrenbrenner.  Que aquest primer tema tractés sobre totes aquestes teories m’ha fet repensar i recordar el ja aprés i aprofundir d’una manera més rapida degut a que ja comprenia molts dels conceptes i a set molt enriquidor per a mi haver pogut ampliar ja que em resulta molt interessant.

El fet de pensar que ja fa tant de temps que una gran quantitat d’autors abordaren el desenvolupament del ésser humà i les seves conductes, centrant-se en l’ensenyament als infants, estudiant-los individualment, cercant estratègies per a descobrir les seves motivacions, interessos i de quina manera es podien desenvolupar millor, hagen platejat metodologies i realitzat investigacions pertinents i que, encara en l’actualitat, no sabem aplicar-les de manera adequada, es un punt que crec molt important tenir present com a futures mestres, ja que si no volem caure amb un mal ús de les diferents teories de conducta, tenim que conèixer-les molt bé i saber en quin context es adequat aplicar-los. I per això es necessari estudiar-les i comprendre-les bé que era el fi d’aquest primer tema.

En aquest tema hem pogut veure en primer lloc, les teories conductistes, les quals es basen amb les influències ambientals. Per a ells l’ambient podia modelar qualsevol conducta i basaven la seva teoria en “l’estímul-resposta”. Per això, aplicaven models i estratègies d’intervenció amb un reforç negatiu (càstig) o un reforç positiu (recompensa) depengen de si la conducta hagués set adequada o inadequada. Les diferents tècniques s’aplicaven de manera individual que és un factor molt important ja que cada nen té el seu ritme i les seves característiques i necessitats. Cal destacar que un mal ús d’aquestes tècniques pot ser molt negatiu per als infants ja que els determinem les respostes sense que arribin a reflexionar i raonar el perquè tenen que respondre de manera adequada, frenant el raonament crític.

En segon lloc, les teories cognitives, es centren més en l’àrea educativa, basant-se més en els aprenentatges dels nens. Per a ells la interacció es una part (ademés de l’ambient) molt important per al desenvolupament dels infants. D’aquí que la interacció dels mestres amb els nens tingui que ser basat en un ambient de seguretat i confiança que s’aconsegueix mitjançant l’afecte i l’escolta activa. Dins d’aquesta vessant trobem dos autors molt importants:

 Piaget: Aquest afirmava que si coneixíem el desenvolupament cognitiu del nens i les lleis de l’aprenentatge, la nostra pràctica educativa s’adaptaria a les necessitats dels infants. En lo referent a la formació d’esquemes mentals, ell creia que no es podia ensenyar sense proporcionar elements amb els que el nen pugui experimentar i arribar per si mateix a l’aprenentatge. Es per aquest motiu que és molt important respectar el desenvolupament natural del nen, sense crear dissonàncies ja que podrien crear desinterès, ansietat i preocupació en els nostres alumnes. I d’aquí la importància de proposar activitats i propostes atractives per a ells.

Vigotsky: Ell creia que el coneixement es desenvolupava mitjançant la interacció social. La interacció amb la família, les mestres, etc. És el que fa l’aprenentatge ja que es produeix una activitat mental que li permetrà la regulació, la transformació del món extern i de la pròpia conducta. Li donava molta importància al llenguatge ja que és la ferramenta principal per a dur a terme aquesta interacció.

En tercer lloc i per finalitzar, tenim la teoria ecològica. Aquesta teoria la hem treballat mitjançant un treball del seu representant més important: Bronfrenbrenner. Aquest autor es basava en estudiar l’entorn del nens per veure quins aspectes podien influir en la seva vida i desenvolupament. Amb aquest treball,  hem pogut veure la gran influència que exerceix tot l’entorn del nen en el seu desenvolupament (tant el context més proper com el més llunyà). A més, gràcies a l’elaboració dels casos hem aprés a analitzar tots i cadascun dels entorns que envolten a una persona, com poden afectar en el seu dia a dia i quines serien les estratègies d’intervenció necessàries per afavorir la situació o millorar-la.

Per finalitzar, m’agradaria dir que com a professional hem d’entendre perfectament cada teoria i saber quines són les més adequades segons el context i la situació per als infants. No devem fer un mal ús d’aquestes perquè ens donin una falsa sensació de seguretat o control dins de l’aula, tenim que veure que sempre podem millorar la nostra pràctica educativa i que lo important no és un control constant dels infants si no de saber-lo aplicar quan sigui necessari i no durant tota la pràctica educativa amb aquestos. Els nens també tenen dret a esplaiar-se i a experimentar i  a mourer-se lliurement per a enriquir d’una manera autònoma el seu desenvolupament. D’aquí que nosaltres com a futures mestres tinguem present que encara que ens equivoquem en la nostra pràctica educativa sempre tenim que estar dispostes a millorar i autoevaluar el nostre treball.