Aquest segon tema anomenat: Les teories del aprenentatge i la seva
implicació en el currículum actual: Processos d’aprenentatge. En aquest, em
aprofundit en les teories explicades en el tema anterior, analitzant els
diferents processos d’aprenentatge que es produeixen segons cada teoria.
Em primer lloc, devem analitzar que entenem per aprenentatge, per a mi, l’aprenentatge és te que concebre com no només
l’adquisició d’unes competències que
normalment es transmeten mitjançant l’ estudi sinó que l’ experiència amb l’entorn
també és un gran suport a l’hora d’entendre el nostre món, ja que es pren consciència
dels aspectes que rodegen a la nostra societat i ens presenta tots els coneixements
aplicats al món real. Mitjançant la interacció, l’ exploració, l’ assimilació,
la imitació, etc. anem canviant la conducta i els pensaments, el que ens fa
adquirir unes actituds, uns procediments i uns conceptes per nosaltres mateixos,
creant coneixement.
·
La
concepció conductista
Les teories conductistes com ja vaig explicar en la primera reflexió, es
basen amb les influencies ambientals. Watson fou el pare d’aquesta teoria que
va sorgir en contraposició al psicoanàlisis. Els conductistes creuen que tota
resposta es pot explicar per un estímul.
Els conductistes ens exposen quatre aspectes rellevant a l’hora d’aprendre,
ja que depengen de la interacció que es faci amb cada un d’aquests, es poden
presenciar o no determinades conductes, independentment de que siguin adequades
o no. Aquestos determinats son el següents:
Els agents biològics del passat El
agents biològics actuals
La historia d’aprenentatge de l’individu Les
condicions ambientals momentànies
En conseqüència, tot el que rodeja al nen i l’afecta, condicionarà la seva
forma d’aprendre. Per tant, els conductistes ofereixen la continuïtat, el
reforçament, la pràctica i el control d’estímul com a principis explicatius
dels processo que es donen en l’aprenentatge.
Hi ha dos tipus de conductisme:
Condicionament clàssic: El seu màxim representant fou Paulov. L’exemple clar de
la seva teoria és La campana i el gos. En aquesta
experiment es veu com el gos acaba condicionat per la campana. Tècniques del
conductisme clàssic: Exposició amb l’ imaginació, Exposició en viu i
dessensibilització sistemàtica.
Condicionament operant: Skinner deia que hi havia certs estímuls que eren
diferents, és a dir que no es veien. Tècniques de modificació del
condicionament operant: Pas previ a la modificació, la fase de intervenció i la
fase de seguiment.
A més, els
conductistes consten de certs procediments per controlar i modificar la
conducta, la qual es divideix sempre en tres fases: Avaluació, Intervenció i
seguiment. Les tècniques són les següents: l’ emmollament, l’ encadenament,
el sistema de direcció de conducta mitjançant contracte, el sistema d’economia
de fitxes, la sobrecorrecció, el temps fora de reforçament i la tutoria d’un
company.
Aquestes tècniques a l’hora
d’aplicar-les hi ha que estar segurs que els nens les coneixen, que siguin
conscients del que passarà si desenvolupen certes conductes i s’ha d’especificar
la resposta del reforç.
En la meva opinió, la concepció conductista no és la que més utilitzaria ja
que consideren que els nens només aprenen mitjançant els resultats directes de
les influencies de l’ambient. Fet que encara que si que opino que influeix, no
és l’únic que intervé en el procés d’aprenentatge dels petits. A més, el
conductisme degut a una mala aplicació pot tenir conseqüències nefastes per als
nens, molts mestres utilitzen aquestes tècniques sense realment entendre-les ,
el que fa que es produeixi una mala aplicació i es creïn frustracions i
ansietats als nens, com per exemple la exposició en viu en el condicionament clàssic
(exposar al nen directament a l’estímul que li provoca por). Encara i així,
crec que hi ha certes tècniques que ben aplicades poden tenir efectes molt
positius com la dessensibilització sistemàtica ( aproximació de forma gradual
al problema). La qüestió per tant, es saber aplicar-les correctament i elegir
les més respectuoses amb els nens, sent conscients de que es tenen en compte el
seus ritmes. Es per aquest motiu que no hi ha un mètode perfecte a l’hora d’educar,
i haurà mètodes que funcionin amb uns i en canvi amb uns altres no. Es per
aquest motiu que com a mestres devem intentar proporcionar les condicions d’aprenentatge
més adequades i millorar en la nostra pràctica. Un aspecte molt important i que
marcava Bandura en la seva teoria de l’aprenentatge social o vicari era que les
expectatives que té un mateix son molt importants para aconseguir l’aprenentatge,
ja que es un punt de motivació.
·
Els
models cognitius
El cognitivisme
sorgeix com a resposta de les teories del conductisme. Aquestos diuen que el
nen va adquirint coneixement mitjançant les experiències que viu, el que va
fent que construeixi el seu propi aprenentatge. En aquest apartat vorem quatre
autors: Piaget, Vigotsky, Ausubel i Brunner. A continuació explicaré breument
els aspectes que he cregut més importants a l’hora d’ajudar als nens a
aconseguir aprendre.
Vigotsky ha set un dels autors que ens han fet veure la importància de la interacció social per a l’aprenentatge. Aquest autor es basa en la zona de desenvolupament proper, que es tracta de la distància que existeix entre el que l’ alumne sap i el que pot arribar a saber. Aquesta distància es on entra la interacció social que no és només amb el mestre sinó que té que ser amb la resta infants de la seva aula i escola perquè es aquesta interacció la que ajuda al nen a adquirir els coneixement. Tot això és per a mi molt important ja que la interacció entre el infants pot ser molt productiva a més que els nens es senten menys pressionats si estan “descobrint” entre ells.
Piaget m’ha fet reflexionar en la importància de tenir en
compte el nivell de desenvolupament i els seus coneixements previs abans de transmetre
un coneixement, ja que si això no es respecta no es pot fer una adequada
estructuració d’aquest i per tant els processos de assimilació i acomodació es
veuen afectats per el gran desequilibri que es produeix, creant dissonàncies
cognitives que poden crear estrés, frustració i angoixa als infants. Tenim que
ser conscients de que com a mestres devem promoure que els propis nens aprenguin,
modifiquin i adquireixin els seus propis esquemes i no memoritzant-los ja que
no es igual de significatiu. Per això es molt important que el nen sigui
conscient del que fa i quin és el motiu per el que ho fa deixant-lo ser el protagonista
de la acció i donant al mestre el paper d’orientador, de guia i no de
instructor.
Vigotsky ha set un dels autors que ens han fet veure la importància de la interacció social per a l’aprenentatge. Aquest autor es basa en la zona de desenvolupament proper, que es tracta de la distància que existeix entre el que l’ alumne sap i el que pot arribar a saber. Aquesta distància es on entra la interacció social que no és només amb el mestre sinó que té que ser amb la resta infants de la seva aula i escola perquè es aquesta interacció la que ajuda al nen a adquirir els coneixement. Tot això és per a mi molt important ja que la interacció entre el infants pot ser molt productiva a més que els nens es senten menys pressionats si estan “descobrint” entre ells.
Ausubel és l’autor que ens parla de l’aprenentatge significatiu,
recordant-nos que per fer un bon aprenentatge és necessari que les practiques
educatives tinguin sentit, que tot el procés estigui clar per als nens per a
poder realitzar-ho entenen i enllaçant conceptes. Penso que té molta raó i que
no devem de perdre de vista la coherència davant la practica educativa que
estiguem desenvolupant per a que els nens puguin arribar a fer un aprenentatge
significatiu per a ells.
Brunner ens parla de l’aprenentatge per descobriment, el qual
consisteix en investigar i experimentar. Aquest autor també remarca el tenir en
compte els coneixements previs de l’alumne ja que el nen te que ser capaç de
relacionar el coneixement nous, estructurar-los amb els que ja tingui i crear
una nova categoria per el concepte que estigui aprenent. Aquest aprenentatge
fomenta la creació d’esquemes i per aquest motiu el nostre paper durant l’aprenentatge
té que ser de orientadores, de guia per als nens, deixant que ells construeixin
el seu propi aprenentatge i puguin treure les seves pròpies conclusions.
En conclusió, amb aquests quatre autors he recordat i aprofundit en la
importància de partir del coneixements previs dels alumnes, a més de deixar-los
experimentar i interactuar entre ells per a que puguin crear el seu propi
coneixement. No obstant, no devem oblidar en cap moment, que les activitats que
posem en practica dins l’aula tinguin coherència i per tant sentit per als nens
ja que sinó no tindrà cap tipus de significats per a ells.