dijous, 20 de desembre del 2012

Reflexió Tema 2!


Aquest segon tema anomenat: Les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual: Processos d’aprenentatge. En aquest, em aprofundit en les teories explicades en el tema anterior, analitzant els diferents processos d’aprenentatge que es produeixen  segons cada teoria.

Em primer lloc, devem analitzar que entenem per aprenentatge, per a mi,  l’aprenentatge és te que concebre com no només l’adquisició d’unes competències  que normalment es transmeten mitjançant l’ estudi sinó que l’ experiència amb l’entorn també és un gran suport a l’hora d’entendre el nostre món, ja que es pren consciència dels aspectes que rodegen a la nostra societat i ens presenta tots els coneixements aplicats al món real. Mitjançant la interacció, l’ exploració, l’ assimilació, la imitació, etc. anem canviant la conducta i els pensaments, el que ens fa adquirir unes actituds, uns procediments i uns conceptes per nosaltres mateixos, creant coneixement.


·         La concepció conductista

Les teories conductistes com ja vaig explicar en la primera reflexió, es basen amb les influencies ambientals. Watson fou el pare d’aquesta teoria que va sorgir en contraposició al psicoanàlisis. Els conductistes creuen que tota resposta es pot explicar per un estímul.

Els conductistes ens exposen quatre aspectes rellevant a l’hora d’aprendre, ja que depengen de la interacció que es faci amb cada un d’aquests, es poden presenciar o no determinades conductes, independentment de que siguin adequades o no. Aquestos determinats son el següents:

Els agents biològics del passat                                         El agents biològics actuals
La historia d’aprenentatge de l’individu                       Les condicions ambientals momentànies

En conseqüència, tot el que rodeja al nen i l’afecta, condicionarà la seva forma d’aprendre. Per tant, els conductistes ofereixen la continuïtat, el reforçament, la pràctica i el control d’estímul com a principis explicatius dels processo que es donen en l’aprenentatge.

Hi ha dos tipus de conductisme:

Condicionament clàssic: El seu màxim representant fou Paulov. L’exemple clar de la seva teoria és La campana i el gos. En aquesta experiment es veu com el gos acaba condicionat per la campana. Tècniques del conductisme clàssic: Exposició amb l’ imaginació, Exposició en viu i dessensibilització sistemàtica.

Condicionament operant: Skinner deia que hi havia certs estímuls que eren diferents, és a dir que no es veien. Tècniques de modificació del condicionament operant: Pas previ a la modificació, la fase de intervenció i la fase de seguiment.

A més, els conductistes consten de certs procediments per controlar i modificar la conducta, la qual es divideix sempre en tres fases: Avaluació, Intervenció i seguiment. Les tècniques són les següents: l’ emmollament, l’ encadenament, el sistema de direcció de conducta mitjançant contracte, el sistema d’economia de fitxes, la sobrecorrecció, el temps fora de reforçament i la tutoria d’un company.

Aquestes tècniques a l’hora d’aplicar-les hi ha que estar segurs que els nens les coneixen, que siguin conscients del que passarà si desenvolupen certes conductes i s’ha d’especificar la resposta del reforç.

En la meva opinió, la concepció conductista no és la que més utilitzaria ja que consideren que els nens només aprenen mitjançant els resultats directes de les influencies de l’ambient. Fet que encara que si que opino que influeix, no és l’únic que intervé en el procés d’aprenentatge dels petits. A més, el conductisme degut a una mala aplicació pot tenir conseqüències nefastes per als nens, molts mestres utilitzen aquestes tècniques sense realment entendre-les , el que fa que es produeixi una mala aplicació i es creïn frustracions i ansietats als nens, com per exemple la exposició en viu en el condicionament clàssic (exposar al nen directament a l’estímul que li provoca por). Encara i així, crec que hi ha certes tècniques que ben aplicades poden tenir efectes molt positius com la dessensibilització sistemàtica ( aproximació de forma gradual al problema). La qüestió per tant, es saber aplicar-les correctament i elegir les més respectuoses amb els nens, sent conscients de que es tenen en compte el seus ritmes. Es per aquest motiu que no hi ha un mètode perfecte a l’hora d’educar, i haurà mètodes que funcionin amb uns i en canvi amb uns altres no. Es per aquest motiu que com a mestres devem intentar proporcionar les condicions d’aprenentatge més adequades i millorar en la nostra pràctica. Un aspecte molt important i que marcava Bandura en la seva teoria de l’aprenentatge social o vicari era que les expectatives que té un mateix son molt importants para aconseguir l’aprenentatge, ja que es un punt de motivació.



·         Els models cognitius

El cognitivisme sorgeix com a resposta de les teories del conductisme. Aquestos diuen que el nen va adquirint coneixement mitjançant les experiències que viu, el que va fent que construeixi el seu propi aprenentatge. En aquest apartat vorem quatre autors: Piaget, Vigotsky, Ausubel i Brunner. A continuació explicaré breument els aspectes que he cregut més importants a l’hora d’ajudar als nens a aconseguir aprendre.


Piaget m’ha fet reflexionar en la importància de tenir en compte el nivell de desenvolupament i els seus coneixements previs abans de transmetre un coneixement, ja que si això no es respecta no es pot fer una adequada estructuració d’aquest i per tant els processos de assimilació i acomodació es veuen afectats per el gran desequilibri que es produeix, creant dissonàncies cognitives que poden crear estrés, frustració i angoixa als infants. Tenim que ser conscients de que com a mestres devem promoure que els propis nens aprenguin, modifiquin i adquireixin els seus propis esquemes i no memoritzant-los ja que no es igual de significatiu. Per això es molt important que el nen sigui conscient del que fa i quin és el motiu per el que ho fa deixant-lo ser el protagonista de la acció i donant al mestre el paper d’orientador, de guia i no de instructor.

Vigotsky ha set un dels autors que ens han fet veure la importància de la interacció social per a l’aprenentatge.  Aquest autor es basa en la zona de desenvolupament proper, que es tracta de la distància que existeix entre el que l’ alumne sap i el que pot arribar a saber. Aquesta distància es on entra la interacció social que no és només amb el mestre sinó que té que ser amb la resta infants de la seva aula i escola perquè es aquesta interacció la que ajuda al nen a adquirir els coneixement. Tot això és per a mi molt important ja que la interacció entre el infants pot ser molt productiva a més que els nens es senten menys pressionats si estan “descobrint” entre ells.

Ausubel és l’autor que ens parla de l’aprenentatge significatiu, recordant-nos que per fer un bon aprenentatge és necessari que les practiques educatives tinguin sentit, que tot el procés estigui clar per als nens per a poder realitzar-ho entenen i enllaçant conceptes. Penso que té molta raó i que no devem de perdre de vista la coherència davant la practica educativa que estiguem desenvolupant per a que els nens puguin arribar a fer un aprenentatge significatiu per a ells.

Brunner ens parla de l’aprenentatge per descobriment, el qual consisteix en investigar i experimentar. Aquest autor també remarca el tenir en compte els coneixements previs de l’alumne ja que el nen te que ser capaç de relacionar el coneixement nous, estructurar-los amb els que ja tingui i crear una nova categoria per el concepte que estigui aprenent. Aquest aprenentatge fomenta la creació d’esquemes i per aquest motiu el nostre paper durant l’aprenentatge té que ser de orientadores, de guia per als nens, deixant que ells construeixin el seu propi aprenentatge i puguin treure les seves pròpies conclusions.


En conclusió, amb aquests quatre autors he recordat i aprofundit en la importància de partir del coneixements previs dels alumnes, a més de deixar-los experimentar i interactuar entre ells per a que puguin crear el seu propi coneixement. No obstant, no devem oblidar en cap moment, que les activitats que posem en practica dins l’aula tinguin coherència i per tant sentit per als nens ja que sinó no tindrà cap tipus de significats per a ells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada